LA ÉPOCA DE BOTCHAN vol. 7

L’editorial PONENT MON conclou LA ÉPOCA DE BOTCHAN amb el setè i darrer volum de la col·lecció. Així queda publicada definitivament al nostre país l’obra més ambiciosa i emblemàtica del mestre japonès JIRO TANIGUCHI, realitzada a quatre mans conjuntament amb NATSUO SEKIKAWA.

LA ÉPOCA DE BOTCHAN és una obra immensa que abasta tota l’era Meiji, entre els segles XIX i el XX. Aquesta època va suposar l’obertura definitiva del Japó a occident i la seva modernització. Durant aquests anys, les forces conservadores i les progressistes van xocar provocant la inestabilitat del país i de la societat japonesa.

Els dos autors barregen personatges reals i ficticis per construir un retrat d’aquella època. Cada volum està centrat en un personatge diferent que funciona com a metàfora de la situació del país. El protagonista que tanca la col·lecció és el mateix que la va obrir: la figura real de l’escriptor SOSEKI NATSUME. Aquest personatge obria el còmic patint una aguda crisi d’ansietat produïda pel xoc cultural entre la tradició japonesa i l’experiència occidental que havia adquirit en una estada a Anglaterra. Ara, en aquest darrer volum, els autors expliquen en més de 300 pàgines la llarga agonia de NATSUME fins a la seva mort a causa d’una malaltia gastrointestinal. L’escriptor, al igual que l’era Meiji, arriba al final de la seva vida d’una manera convulsa.

L’agonia de NATSUME és dolorosa i bruta, però al mateix temps solemne, i el seu patiment és compartit per tota una sèrie de personatges que estimen i respecten a l’escriptor. En la prima línia que separa la vida de la mort, NATSUME rep la visita de tots els personatges que han desfilat per les pàgines d’aquesta obra. Tots ells revisen el seu passat i fan balanç del seu present, construint en realitat el retrat d’un Japó en transformació.

El realisme que ha caracteritzat tots els volums es veu incrementat aquí per la cruesa amb que els autors plasmen l’agonia del protagonista. Aquesta versemblança contrasta amb el llarg passatge oníric que forma tot el cos d’aquest darrer número, l’únic de tota la col·lecció.

TANIGUCHI i SEKIKAWA tanquen així la col·lecció d’una manera digna i solemne, a l’alçada d’un treball que els ha ocupat més de 10 anys de la seva vida. I és que darrera de LA ÉPOCA DE BOTCHAN no hi ha només la passió d’explicar la història del propi país, ja sigui amb paraules o a través del detalladíssim dibuix de TANIGUCHI. Rere LA ÉPOCA DE BOTCHAN hi ha també tota una tasca de documentació sense precedents en el manga; una tasca que converteix el còmic en el manga històric més ambiciós publicat mai aquí. Tant és així, que el lector occidental es veurà aclaparat per una muntanya de dades i noms que li resultaran estranys, així que haurà de parar especial atenció si veritablement vol captar totes les subtileses d’aquest còmic.

Una vegada més, el còmic es confirma com una bona eina per conèixer la història de països com Japó, que resulten inexplicablement obviats pels programes acadèmics oficials.

MORIRÉ A MEDIANOCHE

KYLE BAKER es va fer un nom dins de la sèrie VERTIGO de DC aportant al segell un toc còmic amb títols a mig camí entre la comèdia lleugera i la ciència ficció. Més tard, l’any 2003, va rebre el reconeixement del públic al rescatar un dels personatges oblidats de DC, PLASTIC MAN. MORIRÉ A MEDIANOCHE (NORMA), publicat aquí l’any 2004, és un petit però molt bon exemple del treball de BAKER, un còmic frenètic, divertit i romàntic al mateix temps.

Aquest treball explica la història d’un home que s’acaba de prendre un sobredosi de pastilles perquè la seva parella l’ha deixat. Tot just empassar-se les drogues, però, la noia li diu que vol tornar amb ell. A partir d’aquí comença una cursa contrarellotge per trobar l’antídot a aquest medicament, tot plegat quan només falten unes hores per que acabi l’any 2.000. Mentre el protagonista intenta creuar Nova York a tota presa afrontant tot un seguit de contratemps absurds, el fantasma de l’efecte 2.000 sobrevola la ciutat.

BAKER construeix així una història en temps real que no deixa respirar ni al protagonista ni al lector. Un història amb molts diàlegs, però també molt visual. L’autor treu de la vinyeta el text, el col·loca a part i així converteix cada escena en un petit quadre. Tot plegat potencia l’estil de BAKER, realista però caricaturesc, amb un toc de dibuix animat i uns tons pastel molt adients.

Darrerament BAKER s’ha centrat en el seu treball per a PLASTIC MAN i escriu llibres didàctics sobre el còmic.

EJEMPLO PERFECTO

JOHN PORCELLINO és un autor nord-americà provinent de la tradició del fanzine i l’autopublicació. Les historietes de KING CAT COMICS & STORIES, creades a finals dels 80, han estat nominades tres cops als premis IGNATZ, a més d’haver guanyat altres premis. Ara PONENT MON recopila algunes de les histories que han aparegut dins aquesta capçalera sota el títol EJEMPLO PERFECTO.

PORCELLINO es mostra fidel a la tradició underground de la qual prové, i centra el seu treball en el dia a dia i molt concretament en els conflictes de l’adolescència. L’autor retrata la buidor d’una joventut sense objectius clars, una adolescència farcida de dubtes i pors.

Amb un to melancòlic i autodestructiu, PORCELLINO construeix un còmic d’una simplicitat extrema, tant pel que fa al dibuix com a la mateixa narració. Aquesta simplicitat aporta al còmic un encant especial que aconsegueix transmetre una agradable sensació de sinceritat.

El dibuix de PORCELLINO, imperfecte i poc treballat, vehicula unes històries explicades amb moltes senzillesa, però amb molt bon ritme, i fent ús de tot un seguit de recursos narratius propis del còmic. L’autor demostra així que no cal dibuixar bé per narrar bé, una tasca en la que molt pocs han reeixit, especialment avui en dia que sembla que tot s’hi val.

Més enllà de tot això, EJEMPLO PERFECTO no deixa de ser això mateix, un exemple perfecte d’un adolescent d’avui en dia, envoltat de tot un seguit de referències temporals i culturals que serveixen per apropar la història a la realitat. Aquest còmic és un diari adolescent que potser s’assembla en esperit a molts d’altres, però que conté una bellesa poc habitual, una complexitat aparentment simple, o potser una simplicitat aparentment complexa, com a la vida real.

POR SOLEÀ (2.5)

EDICIONS DE PONENT reedita amb molt bon criteri POR SOLEÀ, retocada i completada pel mateix autor, ANTONIO NAVARRO. Es tracta d’un treball de caràcter urbà i ambientació històrica, una tendència molt de moda durant els anys 80 i 90 al nostre país.

POR SOLEÀ explica la història d’un gitano lleig i baixet,platònicament enamorat d’una cambrera del local en el qual actua fent palmes. Es tracta d’una història de passió continguda, enfosquida per una trama de traïcions i venjances. NAVARRO construeix una història amb molta força, conduïda per passions com l’amor, l’odi i la cobdícia. L’ambientació del còmic, entre els baixos fons i la cultura gitana, contribueix a donar força al treball i fer més vívida la història.

En quant al dibuix, tot i els retocs de l’autor per a aquesta edició, podem gaudir d’un NAVARRO més primitiu, més brut i menys agressiu que ara. Aquí un traç més sinuós contribueix a donar voluptuositat a una història molt carnal i passional.

A més, EDICIONS DE PONENT inclou en aquest volum la història original de POR SOLEÀ, una historieta curta que va ser la llavor del còmic definitiu, tot i que les dues històries es contraposen en molts aspectes. En aquest petit còmic trobem encara un NAVARRO menys evolucionat, buscant encara el seu estil.

Tot plegat serveix per gaudir de l’evolució gràfica d’un dels nostres autors més potents visualment, amb un estil molt personal i en molts moments pictòric. A més, podrem llegir una història feta amb sentiment, un còmic que vehicula tota la força creativa del seu autor.

¡PUSSEY!

DANIEL CLOWES dispara tota la seva ironia i frustració contra el món del còmic a ¡PUSSEY!, un desencantat però alhora nostàlgic retrat del freaky.

DANIEL CLOWES s’ha guanyat un lloc a la història del còmic amb GHOST WORLD, una lúcida dissecció de la generació x que va ser adaptada a la gran pantalla. Una fina ironia servia llavors a CLOWES per desmitificar una generació farcida de passions i pors absurdes. De la mà de La Cúpula, ara ens arriba una recopilació d’històries sobre un dibuixant de còmics de superherois amb la seva autoestima per terra.

L’ascens i decadència de Pussey com a dibuixant de còmics serveix a CLOWES per fer un repàs històric de la indústria del còmic modern. Els afeccionats trobaran tot un seguit de referències històriques explicades des d’una perspectiva completament subjectiva, farcida d’anècdotes amb les quals els lectors es podran reconèixer.

Més enllà del contingut històric, ¡PUSSEY! destaca pel retrat que CLOWES fa sobre el col·leccionista de còmics. Aquest còmic s’ha volgut vendre com un treball descarnat, un retrat cruel i feridor sobre els freakies. Però la veritat és que CLOWES no decep i continua fent malabarismes amb elements crítics i nostàlgics, posant de manifest les debilitats del freakie però reconeixent-se en ell al mateix temps. L’autor dispara contra el món del còmic igual que abans ho ha fet contra la joventut i contra la societat en general. I és que en els treballs de CLOWES es percep la fascinació de l’autor per conductes que semblen desviades, però que en realitat són molt habituals.

En aquest còmic també li toca rebre a la indústria del còmic, tant a les grans editorials de còmic de superherois com als còmics undergrounds. CLOWES posa de manifest les debilitats del mercat i l’absurd que hi ha darrere les lleis del mercat.

Tot plegat, ¡PUSSEY! és un molt bon còmic sobre el món del còmic, una reflexió que en mans d’un altre autor podia haver resultat simplement un acudit de mal gust.

EL TESTIMONIO

ETIENNE DAVODEAU, autor d’obres de caràcter històric com LA MALA GENTE o HA MUERTO UN HOMBRE, ens sorprèn amb un exercici d’estil a mig camí entre una “road movie” i un viatge iniciàtic. Amb EL TESTIMONIO (Ponent Mon), DAVODEAU es pren un respir i deixa de banda els seus grans projectes per construir una obra potser menor, però farcida de virtuts.

EL TESTIMONIO explica la història de tres personatges als quals els persegueix el seu passat: un jove que fuig de la màfia, un jubilat en busca de la seva joventut i una jove autoestopista. Tots tres emprenen un viatge en cotxe farcit d’entrebancs, enganys i persecucions.

Més enllà de l’esperit de gènere negre que sobrevola tot el còmic, allò que crida veritablement l’atenció és l’estil narratiu emprat per l’autor. La veu del narrador, molt adient per a aquest tipus d’història, convida al lector a convertir-se en el protagonista. El narrador ofereix al lector tot un seguit de possibilitats davant els dilemes que se li presenten al personatge i acaba convertint l’elecció del protagonista en la voluntat del mateix lector. Així es crea una empatia amb el personatge que contribueix a incrementar el potencial de la història principal, fent-la més intensa i propera.

Aquesta proximitat entre el protagonista i el lector pren importància a l’hora de transmetre el veritable missatge del còmic. I és que rere una trama d’acció, DAVADEAU amaga una reflexió sobre la inestabilitat i la debilitat humana, representades de manera diferent per cadascun dels personatges del còmic.

Així que val la pena no passar per alt aquest títol, que sorprendrà agradablement tant als seguidors de DAVODEAU com als d’autors més clàssics com el mateix TARDÍ.

JARACANDÁ

SHIRIGARI KOTOBUKI va ser un dels autors guardonats en el Saló d’Angoulême de l’any 2006 amb JARACANDÁ (Dolmen), un manga atípic i atrevit que marca un abans i un desprès en el còmic de catàstrofes.

La catàstrofe ha estat un element molt explotat en cinema, sobretot durant els anys 70. El còmic, però, tot i el seu potencial visual, no ha acostumat a utilitzar la catàstrofe com el centre de les seves històries. Sí és cert que molts autors, sobretot japonesos, han utilitzat la catàstrofe com un fet condicionador en les seves històries, com un punt de partida o com un punt i final. Ha estat precisament un autor japonès com KOTOBUKI qui ha hagut de trencar els esquemes, dibuixant una catàstrofe de més de tres-centes pàgines.

El causant de l’hecatombe en aquest còmic és un arbre gegant que comença a créixer al mig de Tokio. Al seu pas es troba amb cases, gratacels, autopistes, canonades de gas i tot un seguit d’estructures típiques d’una gran ciutat que acaben destruïdes. Terratrèmols i explosions se succeeixen en aquest còmic on no hi ha lloc per al drama humà, només per a la mort. L’autor defuig de la llàgrima fàcil i opta per no centrar el còmic en cap personatge, refusant la idea de construir una trama o un argument. A JARACANDÁ, pàgina rere pàgina, només hi ha devastació i tot un seguit de personatges anònims que apareixen només per morir, en molts casos de manera agònica.

KOTOBUKI demostra la perfecció d’un paisatgista a l’hora de dibuixar els escenaris urbans, farcits de cotxes i grans edificis. Aquests fons de línia prima i neta contrasten amb la figura humana, dibuixada de manera bruta i gairebé deformada. Aquest contrast no només ajuda a potenciar el fet humà, també dona dinamisme a les escenes. I és que desprès d’una petita introducció, KOTOBUKI posa fil a l’agulla i construeix una successió de fets frenètica i sense pausa, completament visual i gairebé exempta de diàlegs.

JARACANDÁ destaca per molts aspectes, tot i que cap d’ells és el seu argument. Els amants dels guions impossibles i els diàlegs transcendents potser trobaran buida aquesta obra. Qualsevol lector amb sensibilitat, però, reconeixerà en aquest còmic tot un seguit de factors que la fan única. JARACANDÁ reivindica un gènere oblidat en el món del còmic, innova, trenca esquemes i a més aposta per un dibuix simbòlic, que diu més que allò que merament reprodueix. Tot plegat: una nova manera de fer còmic.

EL GATO DEL KIMONO

NANCY PEÑA ha demostrat el seu talent i la seva versatilitat amb obres com EL GABINETE CHINO o LA COFRADÍA DEL MAR, totes dues publicades per DIBBUKS al nostre país. Ara, amb EL GATO DEL KIMONO, explota tota la seva poètica i sensibilitat recreant un conte tradicional.

PEÑA ja havia demostrat el seu gust pel conte amb LA COFRADÍA DEL MAR, un còmic que barreja el mite del gat amb botes amb una història d’aventures. Ara el protagonista torna a ser un gat, en aquest cas el gat negre de la bona i la mala sort. Aquesta dualitat permet a PEÑA teixir una trama farcida d’històries aparentment inconnexes que acaben anant de la mà.

El conte original d’un gat estampat que surt de la tela d’un quimono i volta pel món es barreja amb la vida de SHERLOCK HOLMES i tot un seguit de personatges que construeixen la història central. Una història farcida de màgia, sobretot, però també de decadència i innocència. Així un conte originalment infantil esdevé una historia enigmàtica i críptica.

PEÑA fa gala d’un estil delicat i càndid, molt adient per a una història amb cert aire d’antiguitat i nostàlgia. Aquesta sensació un xic atemporal és la que li queda al lector després de llegir EL GATO DEL KIMONO, un exercici d’estil, una proposta onírica i un conte fantàstic al mateix temps. Tot un encert: un treball refrescant, diferent i hipnòtic.

THUNDERBOLT JAXON

DAVE GIBBONS, el dibuixant de WATCHMEN, ens presenta un spin-off del món d’ALBION, creat pel seu col·lega ALAN MOORE. Es tracta de THUNDERBOLT JAXON, un personatge recuperat del fallit còmic de superherois anglès, en aquest cas dels anys 50. Originalment aquest personatge era una mena de SUPERMAN amb faldilla que mai va gaudir de molta fama. Però ja fa anys que està de moda recuperar personatges oblidats, de vegades amb resultats fantàstics. En aquest cas, però, la proposta de GIBBONS, de la mà del dibuixant JOHN HIGGINS, resulta un xic insubstancial.

THUNDERBOLT JAXON explica com uns joves troben accidentalment unes relíquies europees. Aquests objectes resulten màgics i acaben despertant a la nissaga d’ODIN. Així, el mateix ODIN, THOR i LOKI apareixen en una ciutat actual i han d’enfrontar-se a clans mafiosos en lloc de soldats cristians.

És cert que aquest treball manté l’esperit independent, màgic i alternatiu dels treballs d’ALAN MOORE per a AMERICAN BEST COMICS. En aquest sentit, els fans de còmics com PROMETHEA o TOM STRONG tenen el tret assegurat. La resta de lectors, s’hauran de conformar amb un còmic d’aventures de factura correcte però sense genialitats, amb una fórmula clàssica protagonitzada per adolescents i una mica de mitologia escandinava.

ESTELA PLATEADA: REQUIEM

Tots els seguidors de SILVER SURFER poden preparar el mocador per plorar la mort d’un dels personatges més mítics i emblemàtics de la MARVEL. Sota el nom de REQUIEM, MICHAEL STRACZYNSKY i ESAD RIBIC ens presenten un còmic solemne i contemplatiu, tal i com es mereix la mort de l’heroi més reflexiu i bondadós de tot l’univers.

Darrerament hem assistit a la mort de molts personatges MARVEL, la majoria a causa de polítiques editorials. Això ha provocat que moltes d’aquestes desaparicions hagin estat decebedores des d’un punt de vista artístic. Tot el contrari succeeix amb aquest REQUIEM, increïblement dibuixat pel realista traç de RIBIC, un artista que ha manifestat la seva admiració per pintors com REMBRAND o DA VINCI i dibuixants com FRAZZETTA o MEOBIUS. STRACINSKY, per la seva banda, confecciona un guió amb dimensió èpica, emparentat amb gestes mitològiques i matèries artúriques.

El còmic no amaga en cap moment el destí de l’heroi, i comença anunciant la malaltia de SILVER SURFER, una mena de càncer de pell que està acabant amb ell. El surfista platejat enceta el seu viatge definitiu i visita La Terra, el seva segona casa, i finalment el seu planeta natal. Per les pàgines d’aquest treball desfilen personatges com els FANTASTIC FOUR, SPIDERMAN, DOCTOR EXTRAÑO i, com no podia ser d’una altra manera, GALACTUS. Tots ells, a la seva manera, donen l’adéu a SILVER SURFER, un heroi respectat per tots a causa de la seva gran bondat. Al seu planeta el reben amb tota mena d’honors i li agraeixen infinitament tot allò que va sacrificar per salvar el seu planeta ara fa molts anys, concretament l’any 1968. Va ser aquesta la data d’inici de la col·lecció de SILVER SURFER, que va donar l’empenta definitiva a tot l’univers còsmic de l’editorial MARVEL. Certament, des de la mort de SANDMAN no havíem gaudit d’un funeral tan solemne i emotiu.

És sabut que l’editorial MARVEL es renova de tant en tant matant a un superheroi, lliurant-se així de les capçaleres que menys venen. I no hem d’oblidar que darrerament hem assistit a una de les massacres més grans de la MARVEL, que fins i tot ha acabat amb una icona com CAPITÁN AMÉRICA. I tampoc hem d’oblidar que molts d’aquests superherois van morir en l’oblit per culpa dels equips creatius que es van encarregar de les seves col·leccions i de decisions editorials equivocades. Així que potser sí que SILVER SURFER havia de morir, però, tot i la pena, ens congratulem que hagi estat una mort digna i, a més, respectuosa amb l’esperit del personatge. I és que STRACYNSKI, lluny d’exercicis postmoderns, assumeix com a propi el caire reflexiu de la sèrie de finals dels seixanta, confeccionant així un còmic que no decebrà als fans més clàssics.

VISIONES

L’argentí HERNÁN RODRÍGUEZ debuta en el món del còmic amb VISIONES, un recull de relats de H. P. LOVECRAFT adaptades al còmic. Ho fa, a més, amb discreció, però amb pas ferm. El seu homenatge al mestre del terror fa justícia als reltas originals. Potser bona part de l’encert rau en haver escollit aquelles històries menys característiques, aquelles que s’allunyen de l’estereotip LOVECRAFT basat ens monstres abissals i civilitzacions submarines. RODRÍGUEZ fa una selecció adscrita a tradicions fantàstiques més clàssiques i fins i tot romàntiques, properes a autors com EDGAR ALLAN POE.

RODRÍGUEZ adapta de manera concisa els relats originals, aportant el seu particular estil de dibuix de traç prim i colorat amb aquarel·la. De fet, l’ambientació és allò més aconseguit en aquest còmic. Els colors, els paisatges, els rostres dels protagonistes i la força del dibuix contribueixen a incrementar la força del text.

Amb VISIONES, RODRÍGUEZ no es limita simplement a adaptar els textos de LOVECRAFT, sinó que els interpreta de manera gràfica, i amb encert. Val la pena seguir la pista a aquest jove dibuixant resident a Barcelona.

LA LECTURA DE LAS RUINAS

El francès DAVID B és consolida definitivament al nostre mercat amb LA LECTURA DE LA RUINAS, un treball antibel·licista amb tocs de surrealisme. Després del lloat LA ASCENSIÓN DEL GRAN MAL i del particular LOS COMPLOTS NOCTURNOS, DAVID B ens presenta un treball a mig camí entre la intriga militar, el còmic històric i la comèdia absurda.

La història que explica LA LECTURA DE LAS RUINAS està situada en un temps i un espai inconcrets, molt semblants a l’Europa de les guerres mundials. Allà un investigador holandès rep l’encàrrec de buscar un inventor molt important, però amb una condició: mai l’ha de trobar. La tàctica dels seus caps militars consisteix en fer servir aquest investigador d’esquer i posar als enemics rere una pista falsa. Però la cosa no acaba aquí i DAVID B, fidel a la seva reputació, introdueix la fantasia i l’absurd en aquest treball fins apropar-lo a la comèdia. Alguns dels descobriments del preuat inventor són el filferro vampir, les bombes silencioses, les ombres verinoses o els cara-de-mina. Tots aquests són invents fantàstics, en part humans, en part vegetals i en part mecànics. La majoria d’aquestes invencions tenen un petit problema: semblen no funcionar. O encara més complicat: semblen funcionar o no segons qui t’ho expliqui. I és que bona part del còmic es basa en una sèrie de converses i situacions impossibles en les quals cada personatge té unes concepcions tant diferents que l’entesa és impossible. Finalment tot resulta un absurd, al igual que la guerra, on qualsevol victòria és un victòria pírrica.

DAVID B, però, no es conforma només amb posar de manifest l’absurditat de la guerra: també critica el seu horror. Ho fa, a més, d’una manera poètica. L’autor no és capfica en dibuixar escenes sanguinolentes ni cruels batalles. Tot el contrari: amb el seu estil senzill i planer, però encertadament colorat, DAVID B descriu l’horror de la guerra a través del pànic que pateixen els soldats. Tots ells, els soldats, moren molt lluny dels despatxos on els caps militars prenen decisions tan absurdes com enviar un investigador a buscar un home que mai ha de trobar.

THE SPIRIT / BATMAN

Segurament aprofitant la propera estrena de l’adaptació cinematogràfica de THE SPIRIT, el còmic més conegut de WILL EISNER, la sèrie reprèn la seva regularitat, i ho fa de la mà d’un autor amb tanta personalitat com EISNER: DARWYN COOKE.

COOKE s’ha fet un nom amb la seva renovadora aportació a la sèrie de CATWOMAN i amb el seu ambiciós projecte THE NEW FRONTIER, que explica el buit que hi havia a l’univers DC entre l’edat daurada del còmic i la de plata. COOKE també s’ha fet famós gràcies al seu estil amb aspecte de dibuix animat que va donar a conèixer treballant per a les sèries animades de BATMAN i SUPERMAN. Però el número que obre la sèrie i que ara ens ocupa està a més escrit a quatre mans amb JOEPH LOEB, una de les ments que hi ha darrere de sèries de televisió com HEROIS, SMALVILLE o LOST. LOEB, a més, ha deixat la seva petjada en el món dels còmics formant equip amb el dibuixant TIM SALE i especialitzant-se en rescriure amb un toc de comèdia els inicis de molts superherois.

Per inaugurar la nova sèrie de THE SPIRT (Norma), els autors ens presenten un crossover amb BATMAN. Així, en un còmic de menys de 40 pàgines, COOKE i LOEB uneixen les vides dels dos detectius més famosos del còmic de superherois, i enfronten dos móns tan semblants com diferents: l’obscur GOTHAM CITY i la lluminosa SILVER CITY. Els paral·lelismes, però, no acaben aquí, ja que els autors teixeixen dues histories pràcticament iguals que, en realitat, acaba esdevenint la mateixa.

I és que les similituds entre els dos universos són tan evidents que els autors només les treuen a la llum. I ho fan, a més, amb un to de comèdia lleugera i de còmic d’aventures, conscients que EISNER va deixar el llistó molt alt. Hagués estat un error, certament, encarregar aquest projecte a altres autors que potser haguessin optat per un estil més transcendent o un missatge més profund. La nova etapa de THE SPIRIT és essencialment un entreteniment. Un entreteniment que pot derivar cap al drama, és cert, però sempre de d’una perspectiva lleugera, nostàlgica i, sobretot, respectuosa amb el treball original d’EISNER.

MARVEL ZOMBIES vs ARMY OF DARKNESS

Era evident que el MARVEL ZOMBIES de ROBERT KIRKMAN i SEAN PHILLIPS portaria cua. Del còmic original ja s’ha derivat una preqüela, signada pels mateixos autors, i un absurd crossover entre els superherois més morts de la història i la milícia més horripilant que s’ha vist mai en cinema: l’exercit de les tenebres.

La idea de barrejar les creacions de KIRKMAN i del director de cinema SAM RAIMI sembla tenir un potencial increïble, però el resultat no ha estat a l’alçada de les expectatives. I és que si bé els zombis de la MARVEL i els no-morts de RAIMI funcionen a la perfecció per separat, junts no acaben de quallar. O potser és l’equip creatiu d’aquest crossover allò que no acaba de quallar. I és que els discrets JOHN LAYMAN i FABIANO NEVES només són coneguts per adaptar al còmic l’Exèrcit de les Tenebres. Potser és per aquest motiu que l’esperit còmic, gruixut i tosc del film de RAIMI domina en aquest treball. En un segon terme gairebé inexistent queda el sentit de l’humor negre i fins i tot malaltís que KIRKMAN va aportar al còmic original de MARVEL ZOMBIES.

Aquesta estranya barreja dona com a resultat un còmic a l’estil BA-WHA-WHA, un gènere humorístic popularitzat a finals dels 80 que convertia als superherois en pallassos amb malles. És cert que el BA-WHA-WHA torna a estar de moda i és per aquest motiu que aquest crossover es salva. Acudits fàcils i directes, diàlegs absurds i clixés masclistes farceixen aquesta història en la qual l’eix central és ASH WILLIAMS, el protagonista de la pel·lícula de RAIMI. En aquest sentit, als autors se’ls hi veu el llautó, ja que és també WILLIAMS qui millor parat surt d’aquest còmic esbojarrat. Cap superheroi es salva del ridícul.

En aquesta línia còmica i despreocupada el còmic funciona bé, però no inventa res de nou, ni resultant original, ni tan fresc, ni tan atrevit com la proposta inicial de KIRKMAN. El dibuix de NEVES, a més, tot i la seva correcció, està molt per sota del tenebrós estil que PHILLIPS va demostrar en el primer volum. Així que, en definitiva, si voleu al·lucinar compreu els dos números de KIRKMAN. Si només voleu passar una bona estona, entretinguda i divertida, compreu el crossover de LAYMAN. Les portades, per cert, són espectaculars en tots dos casos.

MATRIX COMICS

L’univers MATRIX, tot i refregir tot un seguit de filosofies i conceptes preexistents, ha donat peu a un ideari cyberpunk molt ric i a una font de possibilitats gairebé inesgotable. Prova d’això són no només les tres pel·lícules, sinó també els vídeo jocs que allarguen la vida de la trama original. Ara, amb nou anys de retard, ens arriben els còmics inspirats en els conceptes creats pels germans WACHOWSKI de la mà de PANINI.

La proposta de portar MATRIX al còmic va sorgir durant el procés de preproducció de la primera pel·lícula, de la mà des mateixos directors. És ben cert que aquest còmic s’hauria beneficiat de l’èxit del film si s’hagués publicat coincidint amb l’estrena, o com a mínim durant el període de vigència del film. Tot i que als Estats Units el retard de la publicació no va ser tan llarg, aquest segurament ha estat provocat per la dificultat de trobar un forat en les agendes de figures del còmic tant importants com BILL SIENKIEWICZ, NEIL GAIMAN, TED McKEEVER, DAVE GIBBONS, DAVID LAPHAM, PETER BAGGE o GREGORY RUTH. Si sumem el potencial del món MATRIX al talent d’aquests noms, es indubtable que el resultat no pot decebre. I així és: no decep. El nivell del conjunt és alt i bastant regular, amb una interessant varietat entre els autors que utilitzen els conceptes vistos a les pel·lícules i els qui fan una adaptació més lliure.

La palma, però, se l’emporten la història de NEIL GAIMAN i el dibuix de BILL SIENKIEWITZ. GAIMAN ens proposa l’únic text en prosa del recull, una història que l’autor de THE SANDMAN porta al seu terreny jugant amb la prima línia que separa el somni de la realitat. Per la seva banda, SIENKIEWITZ continua explotant el seu estil a mig camí entre el realisme, l’esbós i el fotomuntatge, un estil que ha marcat època.

Val la pena destacar també la proposta de PETER BAGGE. L’autor de ODIO, fidel al seu estil, ens presenta una historieta realista de caràcter underground, protagonitzada per uns amics que conversen animosament sobre el film. DAVE GIBBONS, el dibuixant de WATCHMEN, signa la història més poètica, tot i ser també la més violenta. TED MCKEEVER, autor d’EDDY CURRENT, ens proposa una història de caràcter intimista dibuixada amb un estil extrem en blanc i negre, aportant algunes de les vinyetes amb més força del llibre. I finalment també destaca el treball de DAVID LAPHAM, autor de BALAS PERDIDAS, amb una història que s’apropa a la cruesa de l’univers del cineasta DAVID CRONENBERG.

Tot plegat fa aquest còmic recomanable no només per als fans de MATRIX, sinó també per a tots aquells a qui els agradi la ciència ficció. I és que la història dels germans WACHOWSKI, que també participen amb una historieta, es basa en tradicions tan clàssiques que permeten aixecar una muntanya a partir d’un gra de sorra. En definitiva: que MATRIX pot continuar donant guerra.

DAREDEVIL: EL HOMBRE SIN MIEDO

De tots els autors que des de mitjans dels 80 han revolucionat el còmic de superherois, FRANK MILLER és qui més directament va afrontar el repte i qui s’hi va apropar de manera més pura. ALAN MOORE i NEIL GAIMAN van trencar esquemes, però des de fora del sistema, creant universos nous o tan canviats que semblaven nous. MILLER, al contrari, es va enfrontar al problema directament, utilitzant alguns dels principals superherois de la industria. És per això que DAREDEVIL: EL HOMBRE SIN MIEDO és un dels pilars imprescindibles del nou còmic de superherois.

Aquest còmic és allò que a l’univers BATMAN és AÑO UNO, també amb guió de MILLER. Ambdós tenen en comú dos punts essencials: que aprofundeixen en l’origen del personatge i que els superherois posseeixen una aureola de misteri i foscor. És aquest to gòtic i també romàntic allò que va elevar MILLER a les cotes més altes del món del còmic. Això i una manifesta passió pel gènere negre que ha aconseguit plasmar a cada un dels seus guions i sobretot a les vinyetes del seu còmic més conegut, SIN CITY, dibuixat per ell mateix.

FRANK MILLER va salvar durant els 80 la col·lecció de DAREDEVIL, que passava pel seu pitjor moment, tot i que mai va ser una de les col·leccions més reeixides. MILLER la va revifar aportant-li un aire urbà i creant personatges com KINGPIN, l’antagonista, i ELEKTRA, el personatge que més alegries i disgustos donaria al seu creador. Aquest dos personatges prenen protagonisme en aquesta reescriptura de l’origen de l’home sense por. I és que, al igual que a BATMAN, la història és la de sempre; però MILLER introdueix petits canvis, subtileses i matisos que al final acaben esdevenint allò veritablement transcendent. Als còmics de superherois, en aquest sentit, els succeeix el mateix que als mites grecs.

Pel que fa al dibuix, un veterà JOHN ROMITA JR, qui abans s’havia encarregat de la sèrie regular, aporta el seu particular estil a aquest còmic, ja molt madur. Els seu traç prim i amb nervi dona vida a aquesta història que originalment era un guió cinematogràfic que mai va arribar a la gran pantalla. Millor per a tots nosaltres, tot i que la història, precisament, és el pitjor de tot el còmic. I és que EL HOMBRE SIN MIEDO no fa més que reincidir en el suat guió del personatge que adquireix poders sobrenaturals a causa d’un accident amb residus químics i que a més ha de portar la càrrega del seu pare mort. De fet, a DAREDEVIL es repeteix la fórmula que STAN LEE va popularitzar amb personatges com SPIDERMAN. La grandesa d’aquest còmic, i la de MILLER per extensió, rau en els seus personatges, en les petites escenes, en els diàlegs i en els ambients. I és que la història ja estava escrita, i en aquest sentit tant MOORE com GAIMAN jugaven amb avantatge sobre MILLER. Anys després, MOORE ha patit tot un seguit d’adaptacions cinematogràfiques de les quals ha hagut de renegar i GAIMAN encara no s’ha tret de sobre el pes de THE SANDMAN. Amb perspectiva històrica, sembla que és precisament a MILLER a qui millor li han anat les coses. Ara es prepara per dirigir l’adaptació cinematogràfica de THE SPIRIT, de WILL EISNER. Això sí: una cosa no treu l’altra. Tant el WATCHMEN d’ALAN MOORE com THE SANDMAN de NEIL GAIMAN estan considerats per molts com els dos millors còmics de la història.

LA CRUZADA DE LOS MALDITOS

L’univers WARHAMMER, el joc de taula d’estratègia militar més reeixit des de l’STRATEGO, dona el salt a la vinyeta amb LA CRUZADA DE LOS MALDITOS. Ho fa, a més, de la mà de DAN ABNETT, novel·lista destacat de la línia WARHAMMER format en el còmic d’escola anglesa. Així que ningú més que ABNETT podia portar al novè art el complex món d’aquest joc. Tant és així, i tan complex és aquest univers, que els seguidors d’aquest joc gaudiran d’allò més i els neòfits cauran en un profund estat de desconcert. ABNETT s’esforça per encabir en aquesta novel·la gràfica bona part dels personatges del joc original: una inabastable munió de races, exèrcits, rangs militars i regnes. Tot el còmic té, com el joc, un marcat accent militarista que serveix només per enaltir l’honor del guerrer i l’art de la guerra. La veu en off funciona com una mena de lletania destinada a poetitzar els horrors de la batalla i la grandesa de morir i matar en combat. Les estructures jeràrquiques, a més, imiten les formes de les odres religioses més bel·ligerants, com la dels templaris. No content amb això, ABNETT no té cap mena d’objecció alhora d’escriure una història complexa, farcida d’el·lipsis i salts temporals. Davant de tot això, seria més que comprensible que qualsevol lector aliè a l’univers WARHAMMER es sentís perdut davant un còmic com aquest. Perdut i potser ofegat també en un dosi extrema de testosterona, gallardia i marcialitat.

Aquells que sí ho gaudiran sense miraments són els fanàtics de l’univers WARHAMMER, ja que tot ell ha estat plasmat amb diligència i respecte per ABNETT. Els llapis dels sis dibuixants resulten molt irregulars i de vegades toscos, però es mostren fidels a l’estil fosc i barroc de les il·lustracions del joc. En aquest sentit, els millors moments del dibuix els trobem als capítols centrals d’aquest còmic: una immensa batalla campal esquitxada de sang i fetge i lliurada amb pesades armadures, espases impossibles i armes de foc automàtiques. Tot plegat resulta una bogeria anacrònica i nostàlgica que avui no passaria pel sedàs de la correcció política, però que segles enrera va inspirar llegendes gregues, romanes i medievals.

EL PABELLÓN DEL ALA OESTE

De totes les noves corrents de còmic oriental que arriben al nostre mercat, potser la xinesa és la que menys ha penetrat. De les tres tradicions imperants, la japonesa, la coreana i ara la xinesa, sembla ser aquesta darrera la que més punts en comú té amb la manera de fer occidental.

Bona prova d’això és EL PABELLÓN DEL ALA OESTE, publicat per PONENT MON. El veterà guionista SUN JIAYU i la debutant GUO GUO adapten un conte tradicional xinès del segle IX segons la dramatització popularitzada durant el període mongol, entre els segles XIII i XVII. Com és habitual, els contes tradicionals antics tenen molt d’universals i al llarg del temps s’han adaptat a gairebé totes les cultures. En aquest sentit, EL PABELLÓN DEL ALA OESTE és un conte moral sobre una princesa obligada a casar-se amb un príncep mesquí tot i estar enamorada d’un jove aventurer i bondadós. Com no pot ser d’una altra manera, l’amor acaba triomfant en detriment de les estrictes normes socials de l’època.

Però no és només aquesta història universal allò que fa més occidental aquest còmic. El còmic xinès, el manhua, ha estat influenciat per diverses tradicions, entre les quals la japonesa és la més nova. Abans, els treballs de la Disney i l’estètica “western” van conferir al manhua una marcada estètica nord-americana. No va ser fins a la dècada dels 60 del segle XX quan el manga, el còmic japonès, va irrompre amb força a Xina, imposant el seu estil net i ràpid, d’ulls grossos i belleses perfectes. El resultat és una complexa amalgama d’influències que fa difícil determinar els trets definitoris del manhua, sobretot en aquest moment, en el qual molts autors s’han mostrat molt interessats en la manera de fer europea.

Així que al lector no habituat al còmic xinès li sobtarà, a priori, un còmic com EL PABELLÓN DEL ALA OESTE, dibuixat amb estètica manga, paginat a l’estil occidental i totalment colorat amb una meticulositat inusual a orient. Aquesta sensació de desconcert, però, desapareix aviat davant una història universal de prínceps i princeses, amb un folklore tan antic que resulta perfectament assumible per a qualsevol tradició cultural.

El resultat de tota aquesta barreja és un còmic visualment preciós, per a totes les edats i per a tots els públics, i que es devora en una hora, tot i que la bellesa kitsch de cada vinyeta ens podria deixar embadalits durant una eternitat.

VÍMANARAMA

El guionista anglès GRANT MORRISON s’ha consagrat com un dels renovadors del còmic anglosaxó més versàtils. No només va marcar època juntament amb ALAN MOORE i NEIL GAIMAN a finals dels 80; també ha deixat una petjada inesborrable en personatges clàssics com BATMAN. En el darrers anys, sembla haver deixat enrera la seva faceta més transcendent per donar via lliure al seu sentit de l’humor. Obres com SEAGUY o la recent VÍMANARAMA són una original barreja de ciència ficció, mitologia, comèdia i psicodèlia. Un menú inimitable amb un inevitable regust agredolç.

VÍMANARAMA explica la història de dos joves d’ascendència índia destinats a casar-se per la voluntat de les seves respectives famílies. El seu encontre, però, desencadenarà una terrible batalla entre les forces del bé i del mal, posant en perill l’existència de la humanitat. MORRISON farceix de referències religioses una història de ciència ficció amb un marcat accent Bollywood, provocant en el lector un creixent estat de bogeria. PHILIP BOND, habitual company de viatge de MORRISON, contribueix a conferir a aquest còmic un estil modern i despreocupat amb el seu dibuix a mig camí entre el realisme i la caricatura.

MORRISON treballa amb una llibertat total els seus guions, donant un xec en blanc als seus col·laboradors per dibuixar allò que potser mai s’ha dibuixat. VÍMANARAMA està carregat de vinyetes en les quals podem veure naus voladores creuant paisatges indis, superherois hindús, personatges en descomposició metalingüística i coreografies ballades als carrers de Londres. De treballs com aquest se’n pot extreure una lectura moral i fins i tot filosòfica, però l’objectiu de MORRISON va més enllà de tot això, i ens proposa un desafiament intel·lectual: enfrontar-nos a una bogeria escrita amb la meticulositat que se li suposa a una de les grans ments del còmic modern. En aquest sentit, tot i que les obres de MORRISON mai s’han posat a l’alçada dels grans treballs de MOORE i GAIMAN, l’autor de VÍMANARAMA ha evitat amb èxit l’estat d’anquilosament en que semblen haver caigut els seus dos brillants compatriotes. I és que dona la sensació que, malauradament, els autors de WATCHMEN i THE SANDMAN ja han escrit tot allò que havien d’escriure.

ARROWSMITH: TAN GUAPOS DE UNIFORME

CARLES PACHECO, un dels nostres dibuixants més internacionals, torna a anar en boca de tothom gràcies a ARROWSMITH, i en aquesta ocasió de la mà de KURT BUSIEK, el guionista d’ASTRO CITY i d’una llarga llista de còmics de superherois. Tots dos sumen esforços per recuperar el WHAT IF?, un gènere que semblava oblidat fins que NEIL GAIMAN el va tornar a posar de moda amb el seu 1602. MARVEL COMICS va engegar durant els anys 70 la col·lecció WHAT IF?, una sèrie de propostes ucròniques protagonitzades pels seus personatges més coneguts. Així, alguns dels títols de la col·lecció van ser: “Què hagués passat si SPIDERMAN hagués fet equip amb els FANTASTIC FOUR” o “Què hagués passat si hagués mort la tieta MAY i no pas l’oncle BEN”. Tots aquests còmics eren poca cosa més que un entreteniment, però també una finestra oberta per a la creativitat dels autors, que en aquesta col·lecció podien deixar volar la seva imaginació lliurement.

Desprès que GAIMAN portés els superherois de la MARVEL a l’època victoriana, BUSIEK i PACHECO ens proposen una Primera Guerra Mundial lliurada amb encanteris i no pas amb projectils. Humans, no morts, vampirs i ogres lluiten en una Europa en la qual Aragó i Castella són dos regnes diferents i en el lloc de l’actual Alemanya s’expandeix Prússia. Els dos autors construeixen un món poblat per personatges fantàstics que conviuen amb els humans. Aquests, però, no lluiten amb míssils ni volen amb avions, sinó que llencen encanteris i creuen el cel amb l’ajut de dracs.

El principal al·licient d’ARROWSMITH és l’espectacular món que PACHECO plasma en les pàgines d’aquest còmic, amb un estil perfectament depurat. PACHECO es va erigir durant els anys 90 com el continuador d’ALAN DAVIS, amb un estil net i dinàmic i gens carregat, allunyat del barroquisme i l’agressivitat que durant aquella època van posar de moda JIM LEE i ROB LIEFELD. En aquest sentit, PACHECO es mostra com un autor plenament evolucionat que sap conjugar cada un dels elements de la vinyeta. Fons i figura estan compenetrats perfectament, contribuint a fer més real el món d’ARROWSMITH.

A banda de tot això, la guerra que serveix de rerafons a aquest còmic és completament real, així com tots els interessos que hi ha darrera i tots els conflictes que suscita en el jove protagonista. Però BUSIEK no es recrea en recordar-nos que la guerra és violenta, ni pren part a l’hora de dir-nos qui són els bons i qui els dolents, ni tampoc perd el temps en detalls estratègics. I és que totes les pàgines d’aquest treball conformen una història ben filada que condueix a un carreró sense sortida i a una única idea: que la guerra és estúpida.