LA EXTRAÑA HISTORIA DE LA ISLA PANORAMA

SUEHIRO MARUO va ser un dels autors que a principis d'aquesta dècada va revaloritzar el manga al nostre país. Les seves històries, juntament amb les de JIRO TANIGUCHI o NAOKI URUSAWA, s'apropaven a lectors madurs que havien deixat de banda el manga. Amb LA SONRISA DEL VAMPIRO, MARUO va aterrar al nostre país amb força, convertint-se immediatament en el mestre del manga de terror, amb un estil personal i macabra i un dibuix refinat i preciós.

Ara GLÉNAT publica una nova i esperada obra llarga de l'autor, LA EXTRAÑA HISTORIA DE LA ISLA PANORAMA, que adapta una novel·la de RAMPO EDOGAWA, conegut autor de novel·les policíaques.

Amb aquest còmic, però, MARUO s'allunya del seu terror malsà i signa una història essencialment bella, amb tocs de terror, això sí, però continguts i molt ben posats.
La història arrenca molt bé, i és aquí on MARUO és més ell mateix, però malauradament el final arriba de manera precipitada i injustificada. Allò que ens queda són llavors un munt de pàgines visualment espectaculars que semblen ser el veritable motiu de l'obra. MARUO recrea escultures clàssiques, quadres del renaixement, jardins romàntics i edificis modernistes en un intent reeixit d'aixecar un món utòpic. I és que aquesta és la fascinació del protagonista, un escriptor de novel·les obsessionat amb la idea de la utopia. Quan un ric empresari molt semblant a ell mor, l'escriptor aprofita la possibilitat de suplantar-lo i construir el seu somni.

Els fans de MARUO potser queden decebuts després de llegir aquest treball, en el qual MARUO defuig del seu gust per la sang, el sexe i la violència. Tot el contrari i el mateix en realitat: enmig d'una història aparentment optimista, les poques escenes de terror que hi ha al còmic resulten hipnòticament precioses. Així que tot un encert d'estil, aquest còmic, tot i que narrativament no està a l'alçada d'anteriors treballs de MARUO.

LOS HECHOS SOBRE EL CASO DE LA DESAPARICIÓN DE LA SRTA. FINCH

El nom de NEIL GAIMAN ha deixat de ser garantia de qualitat per passar a ser garantia de vendes. Així ho han entès els seus amics, afeccionats a adaptar els seus relats. MICHAEL ZULLI, excel·lent col·laborador habitual de GAIMAN, adapta un dels relats que l'escriptor va incloure en el seu primigeni recull HUMOS Y ESPEJOS. Ja abans ZULLI havia adaptat alguns d'aquests contes en un còmic publicat aquí sota el títol CRIATURAS DE LA NOCHE.

Ara ZULLI adapta LOS HECHOS SOBRE EL CASO DE LA DESAPARICÓN DE LA SEÑORITA FINCH amb un únic objectiu: recrear l'imaginari visual que els dos autors van explotar a LA ÚLTIMA TENTACIÓN DE ALICE COOPER. I és que aquest conegut treball de GAIMAN i ZULLI feia gala d'un refinat gust per l'estètica circense amb tocs barrocs. Aquí fins i tot el dibuixant reprodueix un personatge idèntic a l'ALICE COOPER d'aquell còmic, en aquest cas a tot color, això sí.

LOS HECHOS SOBRE EL CASO DE LA DEAPARICIÓN DE LA SEÑORITA FINCH no és ni molt menys el millor relat de GAIMAN, i a més l'adaptació de ZULLI resulta excessivament prosaica. Així que aquest còmic només funciona com a llibre d'art de ZULLI, amb vinyetes grosses i molt ben colorades. Pel que fa a GAIMAN, darrerament sembla posar més interès en la novel·la que no pas en el còmic.

BATMAN: JUSTICIA CIEGA

PLANETA DEAGOSTINI reedita la sèrie que va servir per celebrar el cinquantè aniversari de BATMAN. Ara recopilada en un volum, BATMAN: JUSTICIA CIEGA va ser la primera aproximació del guionista del BATMAN de TIM BURTON, SAM HAMM, al còmic.

L'any 1992, aquest encàrrec volia celebrar l'aniversari del cavaller obscur. Tot i les bones intencions de l'editorial, però, JUSTICIA CIEGA no va arribar a la categoria d'obra mestra. En el millor dels casos, la sèrie va servir per donar-li un nou enfoc a tot allò que envoltava al personatge. A això va contribuir la mirada de HAMM, qui, desconeixedor de tots els secrets de l'univers BATMAN, va haver de fer una profunda tasca de biblioteca. Així va descobrir que algunes dades sobre BATMAN eren confuses; com on estava la mansió WAYNE, com s'entrava a la BATCOVA o si el comissari GORDON coneixia la identitat secreta de BATMAN. Així que HAMM va fer un treball potser massa innocent intentant donar resposta a aquestes preguntes, forçant la màquina d'una història marcadament cinematogràfica.

La trama de JUSTICIA CIEGA recorda a les aventures clàssiques de BATMAN i al seu esperit detectivesc. Una història de corrupció i acció amb molt bon ritme gracies a l'escola de HAMM. Al guionista també li hem d'agrair la creació de HENRI DUCARD, un dels obscurs mentors de BRUCE WAYNE, qui va ser portat a la gran pantalla amb BATMAN BEGINS.

BATMAN: JUSTICIA CIEGA es devora molt ràpidament. Resulta un còmic un xic antiquat, tant pel que fa a la trama com pel que fa al dibuix, però combina l'esperit del còmic de superherois amb un intent gairebé didàctic d'aportar llum al personatge. Un treball lloable que potser ha passat relativament desapercebut a causa de la curiosa decisió de prescindir de tots els dolents clàssics de BATMAN en el seu cinquantè aniversari, amb la conseqüent pèrdua de ganxo comercial.

EL REY DE LAS MOSCAS

Des de la publicació de BALAS PERDIDAS, aquí cap còmic d'històries creuades havia superat el treball de DAVID LAPHAM. És precisament LA CÚPULA qui torna a posar el llistó molt alt amb EL REY DE LAS MOSCAS, de MEZZO i PIRUS, una successió d'històries encreuades que resulta insanament hipnòtica i foscament atraient.

Més enllà de l'excel·lent dibuix, que recorda al millor CHARLES BURNS, EL REY DE LAS MOSCAS resulta un retrat brillant dels barris perduts de l'Amèrica del Nord, d'aquells suburbis residencials que còmics com GHOST WORLD o el mateix BALAS PERDIDAS han popularitzat. MEZZO, però, es centra més en els personatges que no pas en l'ambient; personatges perduts i abandonats, sense passions ni objectius a la vida, abocats a un camí de destrucció i plaer.

Els personatges de EL REY DE LAS MOSCAS són joves ociosos, enganxats a les drogues, amics del diner fàcil, de naturalesa obsessiva i de valors morals confusos. En el seu dia a dia es creuen amb d'altres en la seva mateixa situació i entren en la seva vida amb conseqüències dramàtiques.

Tot el còmic està conduït a través dels pensaments dels protagonistes, i els diàlegs són escassos. Vinyetes amb molt de text que podria semblar que van en contra dels principis del còmic. Però quan la prosa es brillant mai destorba. És cert que el dibuix no explica la història, però la matisa, li aporta detalls que l'embruten i la fan més asfixiant.

Així que si barregem GHOST WORLD i BALAS PERDIDAS, li afegim una mica de l'estil narratiu de BREAT EASTON ELLIS o de SALLINGER, i el rematem amb un dibuix al més pur estil AGUJERO NEGRO, el resultat és EL REY DE LAS MOSCAS: torbador, seductor, brillant.

ABARA

L'editorial PANINI sembla decidida en fer de TSUTOMU NIHEI el rei del “cyberpunk”, i la veritat és que a aquest ritme, i donat que les editorials semblen haver oblidat el manga de ciència ficció, ho aconseguirà aviat.Coincidint amb la publicació de la sèrie BIOMEGA, PANINI publica en dos volums ABARA, amb moltes similituds amb BIOMEGA però potser més fosca, complexa i madura.

ABARA recupera l'esperit del manga de ciència ficció dels 90: el gust per la destrucció, els organismes biomecànics i l'eterna dicotomia entre la foscor i la claror. A aquestes premisses NIHEI els aporta una narració críptica i el seu habitualment espectacular estil de dibuix.

NIHEI fa aquí gala com mai de la seva formació com a arquitecte creant una ciutat impossible, farcida d'edificis altíssims i corbats i escales interminables. Dibuix de línia prima i nerviosa per a un còmic en el qual allò principal es l'acció, la vinyeta gran i els primers plans.

Amb ABARA, NIHEI s'apropa més que mai al terror sense abandonar els seus trets característics. I tot i que BLAME! continua sent la seva millor obra, ABARA li segueix molt de prop. Cent per cent recomanable per fans de NIHEI i del manga de ciència ficció.

OMEGA, EL DESCONOCIDO

El novel·lista JONATHAN LETHEM, autor de LA FORTALEZA DE LA SOLEDAD, ens sorprèn amb un còmic excel·lent, curiós, únic i, a més, fet amb una mirada respectuosa. I és que amb OMEGA, EL DESONOCIDO, LETHEM fa un “remake” d'un còmic oblidat dels 70, amb una mirada d'afeccionat al còmic i respectant l'obra original, però aportant-li un aire de modernitat i un toc personal.

OMEGA, EL DESCONOCIDO va ser creat per STEVE GERBER, autor de HOWARD, EL PATO, i JIM MOONEY l'any 1975. Tots dos volien fer un còmic i la MARVEL els va donar una oportunitat. Malauradament, no volien fer un còmic de superherois. Així que se les van arreglar per introduir un personatge amb capa i superpoders en una història en la qual el veritable protagonista era un noi. També malauradament ningú va entendre el còmic, i la col·lecció va tancar ràpidament. I és que no només la història era original, també ho era el seu esperit, amb una prosa moderna com mai s'havia vist en el còmic. Aquests trets van atreure a uns pocs lectors que van quedar captivats. Un d'ells va ser LETHEM, que ara ret homenatge al personatge i el situa allà on es mereix.

La història d'OMEGA, la original i la nova, és una mena d'invasió dels ultracossos amb una pàtina al més pur estil PHILIP K. DICK. Aquí els invasors no són extraterrestres, sinó robots. La diferència entre les dues versions és que LETHEM opta per l'humor per construir una història clàssica explicada d'una manera moderna. El guionista li afegeix una mica de WATCHMEN i una mica de la manera de fer del còmic independent i signa un dels còmics de superheois més originals mai vistos. I tot plegat li queda com un guant a una història amb tocs de ciència ficció clàssica que semblava córrer el perill de resultar passada de moda.

El lector quedarà irremeiablement seduït per la màgia d'aquest OMEGA des de la primera pàgina; una màgia difícil d'explicar, resultat de la mestria de LETHEM amb el guió, del bon treball de FAREL DALRYMPLE i altres col·laboradors amb els llapis, i d'una passió sincera per les històries de superherois. OMEGA, EL DESCONOCIDO és una obra d'art que s'amaga sota l'aparença d'un simple entreteniment, o potser un simple entreteniment que arriba a la categoria d'obra d'art. Un dels millors còmics de la temporada. Un dels millors còmics de superherois de la història.

LA LAGUNA

Avui que està tant de moda la novel·la gràfica amb reminiscències excessivament prosaiques i novel·lesques, un treball com LA LAGUNA, de la jove LILLI CARRÉ, resulta no només refrescant: també revelador. Revelador perquè demostra quelcom que sembla que havíem oblidat: que el còmic té un llenguatge propi. I és que cada cop són més les novel·les gràfiques que es prenen la seva pròpia definició massa al peu de la lletra i esdevenen prosa acompanyada d'imatges en els pitjors casos. I lamentablement també és cert que aquestes propostes cada cop estan millors vistes pels editors, possiblement perquè arriben a un públic nou, no acostumat al llenguatge de la vinyeta. LA LAGUNA s'apropa molt a això que hauria de denominar-se novel·la gràfica: un treball que explica una història madura amb els recursos narratius propis del còmic.

CARRÉ, nascuda l'any 1983 i dedicada amb cert reconeixement a l'animació, s'ha descobert com un valor a tenir en compte, no només perquè domina el llenguatge del còmic, també perquè explora un univers molt personal, tant filosòficament com estèticament.

LA LAGUNA explica una petita llegenda sobre una mena de monstre del pantà, amb un estil proper al realisme màgic. Però en realitat CARRÉ explica poc i suggereix molt; i reflexiona, gairebé sense paraules, sobre l'absoluta soledat amb la qual cadascú s'enfronta a la seva pròpia existència. Una reflexió profunda per a un còmic de 80 pàgines que es llegeix com si tingués 10. Una capacitat de síntesi, aquesta, que demostra la mestria de la seva autora.

La peculiaritat de CARRÉ també queda palesa en el traç del seu dibuix: sinuós i delicat, que recorda a una altra època i que es troba còmode amb les escenes nocturnes.

Per totes aquestes virtuts, LA LAGUNA hauria d'estar a la biblioteca de qualsevol afeccionat al còmic i hauria de fer reflexionar tant a autors com a editors sobre el significat d'això que s'obstinen a anomenar novel·la gràfica i que potser s'hauria d'anomenar simplement còmic.

SKIM

SKIM, de MARIKO TAMAKI i JILLIAN TAMAKI, arriba al nostre país editat per LA CÚPULA precedit per les seves quatre nominacions als premis EISNER: millor publicació per a joves, millor àlbum gràfic, millor guionista i millor dibuixant. Quatre nominacions de pes per a un còmic que dignifica el gènere adolescent; i això a més de vuit nominacions més a altres guardons i un premi IGNATZ a la millor novel·la gràfica.

SKIM recrea un univers molt proper al de GHOST WORLD, de DANIEL CLOWES, però ho fa amb un toc personal i des d'una perspectiva diferent. L'obra de les cosines TAMAKI s'apropa més al drama lleuger i s'allunya de la comèdia independent. Resulta, també, més realista, menys exagerat, i tanmateix més simpàtic. Però la major diferència amb GHOST WORLD és que, si bé CLOWES explicava com són els freakies, les TAMAKI expliquen com els freakies veuen a la resta. La protagonista de GHOST WORLD és diferent de manera conscient, per contraposició als estils de vida que no comparteix. La protagonista de SKIM és diferent d'una manera natural, sense exageracions, i es mou en un món que la considera rara d'una manera sigil·losa. També a SKIM, com a GHOST WORLD, hi ha una confrontació entre aquell qui és diferent per naturalesa i aquell qui s'esforça en ser diferent. Un conflicte que en els dos treballs es manifesta a través de l'amistat de les dues protagonistes.

SKIM ens situa en un institut de secundària femení, tot just quan el xicot d'una de les noies més populars de l'escola es suïcida entre rumors d'homosexualitat. La hipocresia i la frivolitat regnen a l'institut durant aquells dies, mentre la protagonista construeix una nova visió més madura sobre el món que l'envolta.

El guió de SKIM té la virtut de no fer un tòpic d'allò típic. Les TAMAKI tracten temes vistos habitualment en el còmic per a adolescents amb una sensibilitat molt delicada, realista i allunyada de la grolleria. Un esperit que el dibuix de JILLIAN aconsegueix plasmar esplèndidament amb un traç que recorda al dels gravats japonesos popularitzats durant el segle XIX. En resum: SKIM és l'exemple de com hauria de ser un còmic juvenil.

SANTO CRISTO

Col·legis de capellans, prostitució, delinqüència y heavy metal són algunes de les icones que apareixen a SANTO CRISTO, de TYTO ALBA, MARIO TORRECILLAS y PABLO H. I tot i que el punt de partida no és original, els tres autors aconsegueixen aixecar una història sòlida, que enganxa i millora a mida que avança i que fa justícia al títol, fent del barri que dona nom al còmic un dels protagonistes de la història.

El barri del Sant Crist de Badalona és l'escenari en el qual es mouen els protagonistes, a les acaballes de la dictadura i durant la transició espanyola. En una època de canvi, una sèrie de joves es veuen ancorats en una ciutat que no els deixa canviar i que condicionarà el seu futur. Aquest és el veritable pes del barri: la capacitat d'influir en la vida dels personatges.

El guió plasma de manera fefaent però allunyada del tòpic una època que el cinema s'ha encarregat d'enaltir amb títols com PERROS CALLEJEROS o EL VAQUILLA. Aquí tot resulta menys heroic però també menys dramàtic, i tot esdevé gris i brut, com el color del barri, dels seus edificis i dels seus carrers sense arbres.

El dia a dia d'una sèrie de joves que van a un col·legi de capellans i que comencen a descobrir el sexe serveix als guionistes per escriure una història de construcció personal, en la qual l'entorn resulta un factor decisiu. La mirada d'ALBA i TORRECILLAS resulta desencatada i trista, i al final, en el millors dels casos, els protagonistes han de conformar-se amb acceptar les coses tal com són. Alguns ho fan fugint i d'altres amollant-se, però tots viuen evitant recordar alguns moments del seu passat.

El fet que aquest còmic, amb cert caràcter autobiogràfic, estigui signat a sis mans enriqueix la història, al contrari d'allò que podria semblar. L'habilitat dels tres autors serveix per completar els records d'ALBA, i contribueix a donar solidesa a una història que només a les darreries sembla precipitar-se cap a un final en el qual, paradoxalment, tot s'atura. El dibuix de PABLO H, aliè a la realitat badalonina de l'època, contribueix amb una mirada freda sobre la fesomia de la ciutat, deshumanitza-la encara més, fen-la agressiva per a la figura humana.

Així que GLÉNAT encerta editant aquest treball, tota una fita en el panorama nacional, allunyada d'estereotips i, sobretot, feta amb diligència.

MI PEQUEÑO

MI PEQUEÑO va estar nominat als premis essencials d'ANGOULÊME de l'any 2007 i ara ens arriba a nosaltres excel·lentment editat per NORMA i precedit per molt bones crítiques que han alçat el còmic als altars de la postmodernitat.

I és que l'autor, OLIVIER SCHAUWEN, ret homenatge als grans còmics de principis del segle XX, filosòficament i estèticament. Tant és així, que la crítica no ha pogut evitar comparar MI PEQUEÑO con LITTLE NEMO, una de les primeres obres mestres del novè art.

La comparació no només és vàlida perquè l'autor imita encertadament l'estètica primigènia del còmic, tant l'estil com les tècniques d'entitat i color. També MI PEQUEÑO, al igual que LITTLE NEMO, té cert regust al surrealisme imperant a Europa durant la primera meitat del segle XX.

Sobre la història poc podem dir. MI PEQUEÑO explica cinc breus episodis de la vida d'un vidu obsessionat amb el seu petit fill. El conjunt creix cap al surrealisme i la fantasia d'una manera inesperada i també incòmoda per al lector, que li farà plantejar-se en poques pàgines moltes preguntes de caire filosòfic.
Així que MI PEQUEÑO és una joia, que es gaudeix tant llegint-la com mirant-la. Una petita obra mestre senzilla i torbadora al mateix temps. Un regal per als ulls. Un viatge al·lucinant.

LOS AÑOS DEL ELEFANTE

LOS AÑOS DEL ELEFANTE ha estat un dels còmics més importants dels darrers anys a Bèlgica, i per aquest motiu va endur-se el premi al millor còmic cultural Belga l'any 2008. Enguany, el seu autor, WILLY LINTHOUT, conegut al seu país per treballar en el camp de l'humor, ha rebut un important premi nacional a tota la seva carrera.

La principal virtut de LOS AÑOS DEL ELEFANTE és el tema que tracta: la salut mental d'un pare després del suïcidi del seu fill. Aquesta història de tocs autobiogràfics ha tocat la fibra sensible de moltes persones en la mateixa situació, i fins i tot aquest còmic està sent utilitzat per diferents associacions que treballen per ajudar a aquestes persones.

L'absolut protagonista de LOS AÑOS DEL ELEFANTE és el pare i la seva obsessió. El seu dia a dia cada dia es torna més fosc i el porta a una solitud absoluta. El seu malestar acaba afectant a tots els seus éssers propers i evidentment també a la seva companya sentimental. El pare construeix poc a poc un univers personal, en el que només cap ell i el record del seu fill mort.

L'autor va començar aquesta història com un petit exercici, dibuixat a mà alçada amb llapis, sense entintar ni colorar. Finalment LINTHOUT va sentir la necessitat de continuar dibuixant fins sentir-se satisfet, i així va crear un còmic de més de 150 pàgines que suposa el cim de la seva carrera.

El resultat final pot resultar excessivament monotemàtic i el dibuix, descuidat i de caràcter caricaturesc, pot resultar contraproduent per a una història marcadament dramàtica. Però la valentia del projecte i el seu encert a l'hora d'explicar el procés de destrucció mental del personatge fan que el còmic es mereixi els premis aconseguits.

BLAKKAISER

VICTOR SANTOS és un dels autors espanyols joves més prolífics. Tant és així, que actualment està treballant amb BRIAN AZZARELLO per a DC COMICS. Mentrestant a nosaltres ens arriba BLACKAISER, un treball de gènere negre amb inevitables referències al SIN CITY de FRANK MILLER.

BLAKKAISER és un assassí a sou, un antic soldat de la Unió Soviètica que actualment ven els seus serveis al millor pagador. L'assassí viu amb la seguretat que li dona ser el millor assassí del món, però el seu univers particular s'esvairà a causa de la seva darrera missió, que, casualment o premeditadament, coincideix amb els atemptats a les Torres Bessones de l'onze de setembre.

El guió de SANTOS té alguns moments brillants, però en general resulta un xic immadur i tòpic. El dibuix, en aquest cas, surt malparat de la inevitable comparació amb el de FRANK MILLER. Aquí SANTOS imita el joc de blancs i negres de SIN CITY, però li aporta el seu traç personal, menys realista i més proper al “cartoon”. El resultat no és rodó del tot: de vegades resulta massa confús i de vegades s'allunya massa de la seva proposta inicial.

Però en conjunt BLACKKAISER és una història d'espies senzilla i amena, que promet una bona estona sense gaires pretensions i que compleix amb les seves expectatives. VICTOR SANTOS és un autor a tenir en compte, tot i que aquesta obra no sigui el seu millor treball.

SUPERMAN: KRYPTONITA

DARWYN COOKE i TIM SALE, dos dels autors més personals del gènere de superherois, es van conèixer en un petita col·laboració per a la col·lecció SOLO, amb una història sobre BATMAN i CATWOMAN. Aquelles vinyetes, però, van saber a poc, tant als lectors com als mateixos autors. SUPERMAN: KRYPTONITA ve a solucionar aquesta falta. COOKE al guió i SALE als llapis signen una història rodona sobre SUPERMAN, un còmic que funciona bé com a aventura i que resulta transcendent per a la figura de l'home d'acer.

Quan COOKE va afrontar aquest encàrrec sabia que trepitjava terrenys perillosos, perquè treballar amb SUPERMAN és una de les tasques més difícils per a un autor de còmic de superherois. El personatge és tan invulnerable i tan recte que és difícil construir-li una història, sobretot avui en dia. Evidentment, SUPERMAN resulta un personatge passat de moda. És per aquest motiu que COOKE es va fixar en una de les poques coses que fa vulnerable a SUPERMAN: la kryptonita. I per això va buscar als arxius de DC la primera aparició d'aquest mineral extraterrestre. Quan l'autor va llegir el primer còmic en el qual es feia referència a la kryptonita, va quedar meravellat, i va decidir fer un remake.

Així que aquest còmic explica com SUPERMAN va trobar el seu punt feble, i també una més de les versions que hi ha sobre com el kryptonià va descobrir el seu origen. COOKE modernitza una mica la història i li treu tota la ciència ficció física que hi havia per donar-li un toc de ciència ficció més fantàstica. Humanitza al personatge i el fa tenir per primer cop algunes sensacions que mai havia patit, com la por. I per si tot això no fos suficient, idea algunes de les pàgines més efectives que s'han vist sobre SUPERMAN, excel·lentment executades per TIM SALE.

Pel que fa al dibuix, TIM SALE modera la proposta que va signar juntament amb JEPH LOEB a SUPERMAN: POR TODAS LAS ESTACIONES, i dibuixa un SUPERMAN un xic més estilitzat, però igualment molt encertat. D'entre els secundaris, destaca molt especialment la recreació de LOUIS LANE. És precisament des de POR TODAS LAS ESTACIONES que no ens arribava un treball tan rodó sobre SUPERMAN, en el qual poguéssim veure la seva vessant més humana i també les seves debilitats. Poc més podem demanar si a més està ben escrit i millor dibuixat.

CLANDESTINE CLASSIC

ALAN DAVIS, un dels millors dibuixants de superherois en actiu, va trencar una llança pel gènere a mitjans dels 90, quan les aventures clàssiques havien perdut mercat davant històries excessivament postmodernes, visualment agressives i innecessàriament complicades.

Amb CLANDESTINE, DAVIS, un admirador declarat dels superherois, va retornar a l'esperit del gènere, i ho va fer a més dins la continuïtat de la MARVEL, justificant la creació duna família de personatges amb poders que s'havien mantingut amagats.

CLANDESTINE va ser un fracàs de vendes, tant, que DAVIS va acabar abandonat la col·lecció. Aquest còmic, que retia homenatge al còmic clàssic i al mateix temps ironitzava sobre ell, no tenia res a fer davant l'èxit que la nissaga mutant de la MARVEL assolia durant els 90. Però la col·lecció es va guanyar el cor d'una minoria de lectors que enyoraven l'esperit pop del còmic de superherois: històries sense pretensions, amb valors clars, amb un xic de drama i colors llampants.

CLANDESTINE ha patit malament el pas del temps i ha envellit a l'ombra d'altres paròdies i homenatges que s'han fet a partir de la revifada que ha gaudit el gènere gràcies al cinema. Però la reedició ens presenta PANINI de l'etapa d'ALAN DAVIS de CLANDESTINE resulta històricament important, i segur que resultarà interessant a tots els afeccionats de veritat al gènere. A tots aquells que no l'hagin llegit ja, és clar.

EL GRAN CATSBY

L'autor coreà DOHA es va donar a conèixer al nostre país amb una obra tan ambiciosa com lleugera, tan fosca com fresca, tan aparentment amable com feridora en realitat. En sis volums i un total de 1.600 pàgines publicades aquí per GLÉNAT, DOHA explica una història breu en realitat, en la qual gran part del protagonisme se l'emporten els silencis.

I és que allò que salta a la vista a EL GRAN CATSBY és el dibuix; el dibuix en un sentit ampli: el traç net i precís del llapis, el detallisme dels paisatges, l'estètica “cartoon”, les grans vinyetes, els espais buits i la composició de pàgina. Així que EL GRAN CATSBY entra pels ulls. És precisament aquesta agradable visió allò que ens fa llegir el segon volum després de llegir el primer, perquè l'argument amaga les seves cartes fins ben avançada la història.

CATSBY és un jove sense grans ambicions ni passions, que viu amb el seu desembarassat amic HOUNDU en un petit pis d'un barri antic i desestructurat. La trama comença quan el protagonista rep la visita de la seva antiga xicota, PERSU, a punt de casar-se amb un madur i malhumorat ric. CATSBY coneix una jove alegre i durant bona part del còmic la història es desenvolupa a través de tòpics d'amor i joventut d'una manera amena i sense gaires pretensions. A més, l'autor ha sabut donar-li a una història en la qual aparentment no succeïx res un ritme adictiu: de vegades l'acció s'atropella, i de vegades els silencis contemplatius inunden la pàgina. DOHA aconsegueix tot això amb grans vinyetes, textos molt ben col·locats, poca informació a cada plana i una manera de fer que imita el cinema.

Però quan la història ja ens ha atrapat per mèrits simplement estètics, DOHA ens dona una plantofada a la cara; i ho fa tan bé que gairebé no ens assabentem. Perquè el canvi que pateix EL GRAN CATSBY, tant el personatge com el còmic, es progressiu: evoluciona número rere número. I amb ell evolucionen també tots els personatges: l'amic desembarassat acaba esdevenint emocionalment inestable, la noia segura d'ella mateixa resulta en realitat molt fràgil, l'home ric és en realitat un pobre home, i l'alegre nova xicota de CATSBY amaga moltes preocupacions.

El final de EL GRAN CATSBY és molt dur. Tant, que contrasta sorprenent amb l'estètica amable del còmic i amb el dibuix animalitzat dels seus personatges. Potser per aquest motiu el final resulta tan perversament fosc, i potser també per aquest motiu permet al lector allunyar-se i no sortir escaldat d'una història tan real. Al final, els tòpics desapareixen, i la reflexió de l'autor es torna més madura i desencantada. DOHA defuig de finals completament feliços o completament tràgics, i opta per un final versemblant: el millor final possible, en realitat.

LA VIRGEN DE PLÁSTICO

NORMA editorial ha publicat un dels darrers premis essencials d'Angoulême, LA VIRGEN DE PLÁSTICO, de Pascal RABATÉ i DAVID PRUDHOMME. El còmic retrata una família mitjana francesa dividida per un conflicte etern entre la matriarca, profundament religiosa, i el patriarca, comunista i anticlerical. Els personatges es mouen en aquesta petita història entorn un miracle casolà: la verge de plàstic que hi ha sobre el televisor de la família ha començat a plorar sang.

La història de la verge i el periple de la família per comprovar la veracitat del miracle és en realitat una excusa per parlar d'amor, però no d'una manera idealitzada i ni tan sols romàntica. RABATÉ parla de l'amor d'una parella gran, que després d'anys de convivència estan farts de conviure amb els vicis de l'altre. La intolerància i el cinisme es barregen amb l'afecte i la nostàlgia en aquesta història que es situa en la línia de mestres del còmic francès modern com ETIENNE DAVODEAU. El dibuix de PRUDHOMME, no obstant, no és tant rodó com el de DAVODEAU, i de fet requereix cert esforç per part del lector per entrar en una història dibuixada amb un traç de caràcter tant descurat.

LA VIRGEN DE PLÁSTICO és un record més o menys partícip d'una generació ancorada en el passat, que ha fet dels seus ideals una manera de viure monomaníaca. Però més enllà de la història evident, la dels dos avis protagonistes i la família central, RABATÉ parla de religió, i concretament del fervor dels feligresos. La figura de la verge serveix al guionista per construir una crítica al catolicisme amb un missatge final tan críptic com contundent, amb un vinyeta final esplèndida.

LA BICICLETA ROJA

El coreà KIM DONG-HWA va començar la seva carrera en el món del còmic amb històries romàntiques destinades al públic femení. No va ser fins a finals dels 70, però, coincidint amb l'èxit internacional del manga CANDY CANDY, que els treballs d'aquest autor va recollir certs èxits. Però KIM DONG-HWA és conegut també per treballar diferents registres, i així les seves històries van anar evolucionant fins a continguts més madurs de caràcter costumista.

Aquest és el cas de LA BICICLETA ROJA, publicada aquí ara per PLANETA DEAGOSTINI. A través de la mirada sentimental d'un jove carter, l'autor retrata la Corea rural, a la qual els missatges encara arriben mitjançant el correu postal.

El còmic es construeix a través petites històries que tenen al carter com a element comú. Cada capítol es centra en el destinatari d'una carta, i a través d'ells l'autor dibuixa costums perduts i maneres de viure oblidades.

Amb una poètica nostàlgica i un estil de dibuix senzill i pla, l'autor confecciona un còmic amable, adequat per a tot tipus de lector madur que busqui una lectura tranquil·la i benintencionada. KIM DONG-HWA es situa en la línia d'autors com JIRO TANIGUCHI, i seria un autor a tenir molt en compte si perfeccionés el seu dibuix, potser excessivament simple.

TRÁGAME ENTERA

TRÁGAME ENTERA, del jove i debutant NATE POWELL, ha arribat al nostre país precedit per una allau de crítiques excel·lents i pel premi IGNATZ al debut més destacat de 2008. LA CÚPULA ha estat l'encarregada d'editar aquí aquest còmic tan valuós com sobrevalorat.

I això que quedi clar: TRÁGAME ENTERA és un molt bon còmic, un dels millors de la gris temporada 2008-2009, en la qual cap còmic ha destacat clarament. I és també un còmic amb moltes virtuts. Per exemple: POWELL ens fa veure la realitat a través de la mirada d'uns adolescents amb malalties mentals, i a més l'autor se'n surt amb èxit d'aquesta difícil tasca en la qual molts han fracassat abans. I és que lluny d'exercicis psicodèlics, POWELL dibuixa la malaltia, l'esquizofrènia en bona mesura, de manera entenedora. Per fer-ho fa ús de tot un seguit de recursos narratius que no són necessàriament nous, però que funcionen molt bé amb aquesta història de ritme contingut i realista, que de vegades sembla més un drama fantàstic que no pas un "slice of life".

Però a aquesta lloable tasca li manca un punt d'originalitat i li sobren coses que ja s'han vist abans. Famílies desestructurades, joves incompresos i mons imaginaris per evadir-se de la realitat han fet córrer tants rius de tinta que a molts lectors els sembla viure una eterna sensació de dejà-vú al llegir còmics com aquest. I tot i que el to de POWELL és encertat i que aconsegueix explicar una història d'adolescents de manera madura, el lector no podrà evitar reviure els clàssics de l'undergorund americà al llegir TRÁGAME ENTERA.

Així que el debut de POWELL no és una obra mestra, però sí un gran còmic. Un exercici arriscat que li ha sortit bé, tot i que no rodó. I a més ha aconseguit dues coses: la primera, reflectir la malaltia i el drama de manera entenedora i entretinguda; la segona, parlar de l'adolescència sense caure en la superficialitat, la immaduresa i la frivolitat. I si aquestes dues coses, per separat, escassegen, plegades són tota una fita. Un 8, però no un 10.

ARMA-X

El personatge de LOBEZNO va donar un salt qualitatiu quan BARRY WINDSOR-SMITH li va dedicar una minisèrie, a principis dels 90. Sota el títol ARMA X, el dibuixant de CONAN va refundar el personatge, explicant el seu origen i donant-li una vis fosca que situava l'obra en la línia de treballs dels 80 com ELEKTRA ASESINA o WATCHMEN.

La primera aparició de LOBEZNO va ser merament anecdòtica, en una confrontació amb HULK. Va ser el guionista LEN WEIN qui el va rescatar de l'oblit al donar-li un paper protagonista en la segona gènesi dels X-MEN. Durant molts anys, LOBEZNO va ser un dels personatges preferits del lectors, però hi havia molts dubtes sobre el seu origen. WINDSOR-SMITH va crear una història que explicava el perquè del seu esquelet de metall.

ARMA-X és un projecte governamental per crear un soldat perfecte. LOGAN, un personatge perdut, els serveix de conillet d'índies contra la seva voluntat. L'experiment acaba funcionant en part només gracies a les particularitat mutant de LOBEZNO i al seu poder de curació. El resultat és el personatge que avui tots coneixem, amb urpes de ferro i una vessant animal que l'experiment va despertar.

Però ARMA-X no és un còmic de LOBEZNO, i ni tan sòls de de LOGAN. Aquí tenim una història de terror, a mig camí entre un LA COSA i ALIEN, en la qual el personatge està sempre de rerefons, com l'ordinador HAL de 2001. WINDSOR-SMITH construeix un missatge lleugerament antifeixista, un malson digne del millor llibre de BURROUGHS, una història complexa en la seva forma, però universal en el seu fons, que exposa més preguntes que no pas respostes, que resulta caòtica en la seva lectura i torbadora en el seu conjunt.

ARMA-X és un treball imprescindible, dibuixat magistralment pel traç realista de WINDSOR-SMITH, feta amb molta cura i dedicació. Un còmic que va marcar a tota una generació i que va donar-li a LOBEZNO una profunditat que pocs superherois han assolit. Val la pena fer-se amb l'excel·lent edició de PANINI que podem trobar avui a les llibreries i que recopila tot el material que originalment es va publicar en números de 8 pàgines.

SUPER SPY

NORMA EDITORIAL ens sorprèn molt agradablement amb la publicació de SUPER SPY, un còmic que ha passat més o menys desapercebut d'un autor aquí desconegut i que es presenta com un dels millors treballs d'aquesta temporada.

SUPER SPY, de MATT KINDT, és un còmic d'espies, però un còmic d'espies diferent, allunyat de les històries d'aventures i d'heroïcitats novel·lesques. L'autor explora de manera dramàtica i intima el dia a dia d'una sèrie d'espies durant la Segona Guerra Mundial, homes i dones molt diferents. Alguns d'ells son superespies especialment entrenats, altres són persones corrents que s'han vist obligades a servir a un país o a un altre. Alguns executen missions perilloses, d'altres es limiten a fer de carters i altres són espies dins la seva pròpia casa.

KLINDT construeix diferents històries que funcionen per sí mateixes i que acaben filant un trencaclosques que explica una història més gran: la de la fi de la guerra. Històries d'amor, d'odi, de venjança, de realització personal i de coneixement construeixen una obra que s'ha de convertir en un clàssic, un treball que lluny de les aparences parla de l'ésser humà, dels seus sentiments i de la seva soledat. I no només els punts de vista resulten originals, també els recursos narratius que utilitza l'autor, que van des de l'acció muda fins al relat literari. A més KLINDT demostra una gran inventiva, o potser coneixement, a l'hora de descriure la manera de treballar dels espies, els seus trucs i les seves tècniques. L'autor aporta, també, un estil de dibuix molt encertat, amb cert aire europeu, de tons ocres i alguns fragments a tot color molt encertats.

En resum, SUPER SPY és una joia preciosa i sincerament imprescindible.